Carretera i manta: De Cantabria cap a Astúries!

Malgrat que a la última entrada ens vam acomiadar dient que tan bon punt agaféssim el cotxe marxàvem a fer quilòmetres, al final ens vam acabar entretenint una bona estona més per Cantàbria.

Vam visitar una torre que hi ha al centre de Potes, amb una exposició sobre les il·lustracions del Beato de Liébana, força entretinguda i interactiva. Des de dalt de la torre es podia veure tot el poble, amb les teulades roges i les parets de pedra. Al fons de l’escena, els Pics d’Europa sucant els núvols i custodiant els pobles que van creixent poc a poc en les seves faldilles verdes. La veritat és que mirar aquest paisatge des de certa alçada fa que te n’adonis de la peça minúscula que ets.

Després vam anar a Tudes, un poblet que estava relativament a prop i que era petit però molt acollidor. Vam dinar a la placeta del poble, rodejats de gallines, uns raviolis i pebrotets del Padrón (La bossa que portem de casa no s’acaba mai) i vam agafar una Guiness a la pintoresca i bonica taberna del Inglés.

El poblet és petit i la gent molt amable. Realment la zona que hem visitat de Cantàbria és molt recomanable, especialment si t’agraden els esports d’aventura i la natura en general.

Aquest mateix dia, al vespre, vam arribar a Llanes i vam anar a parar de casualitat a una caleta quasi buida, on s’estava acabant de fondre el sol darrera de les onades. Ens vam fer un bany glaçat abans d’anar a sopar uns entrepans amb tomaqueta bona de casa i anar a dormir, que estàvem rebentats.

Al dia següent, vam visitar els característics “Cubos de la memoria” de Llanes, situats al Port i vam tastar el xoriço a la sidra. A la tarda vam marxar cap a Espinaréu, però abans d’arribar ens vam perdre per un poblet que es deia “Los Cuetos”. Vam preguntar a un senyor sobre quina direcció havíem de prendre i l’home, súper majo, ens va convidar a casa seva a veure un Molí hidràulic del segle XVIII que està restaurant.

Vam seguir cap a Espinaréu, parant abans a Infesto, on hi havia fira d’artesania. Vam conèixer uns catalans que tenien montada una paradeta de formatges Asturians en fase de recuperació, i unes senyores apasionades del Patchwork. Vam tastar cremes d’orujo amb diferents sabors i vam comprar una crema de Cabrales.

A Espinaréu vam arribar tardet i ens vam fer les primeres sidres del nostre viatge. (Riki: ens vam esperar a estar a l’Asturies profunda per tastar-la i la primera persona que ens la va escanciar va ser una cubana Muy maja, por cierto… però jo m’esperava el asturiano curtido)

Només veure des del cotxe Espinaréu, ja havíem decidit quedar-nos una miqueta més del previst. Una senyora molt amable que vam conèixer a la taberna ens va recomanar un lloc on dormir i sopar sense molestar a ningú, i seguin les seves indicacions vam dormir en un “merendero” des d’on comencen diverses excursions i que està rodejat d’arbres mil·lenaris.

Al dia següent vam dinar al bar Pelayo, situat a la carretera que va d’Espinaréu a Infesto. Vam estar jugant a ping-pong mentre es feia l’hora de que pleguessin els obrers i es comencessin a servir els menús i, després, per 9 euros vam poder menjar un menú de tres plats més postre, amb aigua, vi i gasosa inclòs.

Amb prou feines em vaig acabar els dos primers (amanida de pasta i arròs amb calamars en la seva tinta). El Ricard si que va arribar als postres: de primer amanida de la huerta, 2 plats de fabada (i encara li va restar mitja olleta amb un parell de plats més), el cabrit amb patates i el flam. Val molt la pena, el menjar és boníssim i el servei molt agradable.

Vam passar la resta del dia per la zona i vam dormir a una casa familiar que oferia habitacions d’hotel rural.

Al dia següent vam tornar a Espinaréu on vam fer fotos dels horreos, típica construcció asturiana, alçada sobre columnes de fusta i pedra, on guardaven les avellanes, el blat de moro, etc per tal de que els animals salvatges no se’ls mengéssim. Després vam estar al Parque Natural de Redes fins a la Collada de Arnicio, des d’on hi ha unes vistes impressionants.

Al vespre vam arribar a Cudillero, pasant abans per Cabo Peñas. El poblet és bonic i al entrar-hi tens una imatge de postal amb les seves cases flotants de colorets omplin-te el camp de visió. Després de donar un tomb per les botiguetes d’artesania vam anar a dormir a prop de la playa de la Concha de Artedo.

Ahir, dimecres dia 15, vam fer dia intensiu de cotxe amb paradetes curtes.

Vam estar a Pravia i a Agones fugaçment. Després ens vam dirigir a la bonica platja del Silencio, molt recomanable i a la qual només s’hi pot accedir a peu a través de diferents rutes. És un lloc preciós, i a cada onada que torna al mar, s’enduu milers de pedres rodones que fan un soroll constant i característic. L’oratge arriba amb força ràbia a la costa, però és una escena molt bonica per veure tranquil·lament des de la platja. A principis de la tarda comença a pujar la marea i cap a les 17h vam marxar amb més mono de platja. Vam tornar a banyar-nos a la Concha de Artedo, plena de pedres grans i rodones.

Al vespre vam anar tirant cap a Taramundi i vam sopar a una sidreria xulíssima ubicada en un Horreo. El Riki es va fotre les botes amb una truita de Cabrales que no es va poder ni acabar. El servei d’allò més amable ens va escanciar la sidra, què és producció pròpia, un parell de vegades. Personalment, recomano molt el gelat de poma casolà, el fan boníssim!

Aquesta nit passada hem estat a casa del Rodo (amic del pare del Riki). Després de la partideta de cartes i l’orujo de xocolata vam caure al llit cansadíssims, i avui ens hem despertat tard i hem esmorzat tard i són quasi la 1 i ja va sent hora que ens posem a fer coses!

Avui i demà rondarem per Taramundi i Piantón!

PD: Per no excedir-nos, posarem les fotos dels tres últims dies a la propera entrada!

Abraçades família!